Un escenari voltat de testos de ceràmica acabats de modelar. A la primera escena, un dels actors (Blai Mateu) ensopega – amb un gest de bon pallasso – i el test cau i es trenca en mil bocins. Desconcert. No sé què fer. I ara què passarà… Tot l’espectacle és aquest desconcert, aquest no sabem on anem, aquesta incertesa, aquest tot depèn de com es miri, o mira pel forat i al fons veuràs la llum. I és cap aquí cap on hem d’anar. “Els nostres mons interiors, els nostres territoris íntims, són el terreny dels paisatges socials que vindran… Provem de treure a la llum tot allò que conserva l’alegria, el desig…” diu el programa de mà de Qui som?, l’última aventura de Baró d’Evil, creat i dirigit per Blai Mateu i Camille Decourtye.
El somni com a potència transformadora. Ceràmica que es transforma en cabuts que els mateixos actors modulen quan el tenen incrustat al cap. Deixalles de plàstic que el mar escup i es converteixen en onades. El món de Baró d’Evil està ple d’imatges suggeridores que ens deixa corpresos i amb la boca oberta cada vegada que els veiem. I no és mai el mateix. Però sí que juguen sempre amb animals – en aquest cas un gosset – o amb la ceràmica que es transforma, amb cossos tan dúctils com el fang, cossos que llisquen, que es rebolquen, que volen… Es nota la complicitat de Mal pelo, que col·laboren en la direcció: el gest del cos com si fos una goma elàstica, la connexió entre cossos que es confonen. Fantàstica l’escena que tots són com una massa enganxosa en un terra que els fa lliscar i a la vegada els connecta. Cossos que són a la vegada ballarins, actors, acròbates, músics i cantants si convé. Meravellosa companyia.
Isabel Olesti